SOBRE ELS NADAL I ELS CAP DE FAVA DE SEMPRE

Diría mentides si ara volgués presumir d’amistat amb Rafel Nadal. Aixó ho deixo per els privilegiats. He parlat amb ell dues a tres vegades, en moments puntuals i punt. I el mateix puc dir respecte al seu conco, Toni. Ja no es el mateix amb l’altra conco, en Miquel Angel. Amb aquest sí puc dir que hi ha una mica de confiança. Faig aquest aclariment per a deixar clar que el que pugui dir a partir d’ara no es un homenatge a l’amic. Ni molt manco. Sempre, de sempre, he sigut un admirador de els Nadal. O per a millor dir, de el seu comportament a fora del terreny de joc. Amb aquest cas em refereixo tant a Toni, com a Miquel Angel o Rafel. No vull dir que siguin la perfecció personificada. Ningù ho es. Però si dirè que, al manco dins el terreny de joc, em semblen gent exemplar. El darrer exemple el tenim en les paraules de Rafel Nadal després de guanyar diumenge a Madrid al nipò Kei Nishikori. “M’estava destroçant”, va dir Rafel a la roda de premsa posterior al partit que el mallorquí va guanyar per retirada del japonès per lesió a l’esquena, per a llavors afagir que havía “passat moments molt complicats”. Tenc saixanta vuit anys. I d’ells, més de quaranta he fet de periodista i puc asegurar que, o be jo ja faig cadufos i no recordó a un esportista que sigui tan clar després d’una victoria. Tambè podría ser, clar, que els anys no passin de bades i la memoria em faci una mala jugada. Però sí en Rafel va parlar clar ¿qué en podem dir del conco Toni?. No es va tallar gens ni mica. “No mereixíem la victoria. L’altra (Nishikori) sí, perque ell ha jugat millor al decurs de tot el partit. Es una victoria injusta i hem dut molta de sort”. Més clar, aigua… Un deu per els dos Nadals. Conco i nebot. Aixó es fer escola. Bona escola. Molts no es cansen de retreure a Rafel el seu espanyolisme i que no parli més el català a les seves rodes de prensa. A mí em toca tres ous. I ho dic seriosament. I crec que son pocs, molts pocs, els que em puguin dar lliçons de sentiments catalanistes, però jo, per damunt les banderes, per damunt els idiomas, escullo les persones i, al manco mentre no es demostri el contrari, tan Toni Nadal com Rafel, son grans persones. Precisament per aixó m’ha semblat una bestiesa que, pel que puguin haver dit, o podrían haver dit, quatre lletraferits caps de fava, Rafel Nadal no fos investit Doctor Honoris de l’Universitat de les Illes Balears. Amb aquest sentit entenc molt be que al rector Huguet, “molestaría que una altra universitat nomenés honoris causa a Rafel Nadal”. I a mí tambè. Però tranquils, que aixó arribarà. Ho veurem. Com a mí tambè m’ha sabut greu que hagi estat, precisament, Madrid, la ciutat a la que se l’anommenés fill adoptiu ‘nosequemes’, mentre aquí, a Ciutat, ens quedam mirant el melic i amb cara de bambols pensant que aixó no va amb nosaltres... Aixó es el que hi ha. Som, evidentment, més vius que els altres…