BANDERITA TU ERES ROJA...

Ha començat el Mundial de Fútbol. Els diaris ja en van farcits. A la televisió i la radio, quasi no es parla d'altra cosa. Estic d'uns nirvis, que no podeu imaginar. Per si aixó de la premsa, radio i televisió que he comentat no fos suficient, llavors tan sols em mancava anar a Google i que et vengui la página amb la paraula Google formada a força de banderetes i amb una piloteta que va botant de lletra a lletra. Es difícil, molt difícil, que puguis mantenir-te al marge de l'esdeveniment. Per a molt que passis. Jo ho entenc. Son majoría, inmensa majoría, els que no entenen que un pugui passar de Messi, Ronaldo, Piqué, Xavi, Casillas o 'aquella' que els adora. Els que estem amb aquesta situació som uns rarets. Ho reconeixo. I més raret haig de semblar jo mateix si, fins i tot, ja paso del Mundial de bàsquet. Estic farcit de pilota. D'aquestes coses, en vull saber el mínim. I el que jo vulgui saber, ja ho anirè a cercar. Per favor, estic fins als d'allons que em donin Mundial de fútbol per a berenar, dinar o sopar. I llavors, per si fos poc, aguantar les converses de sa taverna. Per favor, jo tan sols demano que em deixin triar a mí. No m'agobieu. M'estau agobiant. Ara, mentre escric aquestes rexes a la terrassa, no podeu imaginar lo be que em sento de sols pensar en les posibilitats que hi ha que l'equip d'Espanya perdi el seu primer partit. Sí, el que ha començat fa mija hora, front a Holanda. I lo be que em sentiría si es perdés el segon, el tercer i els que facin falta perque tornin aviat cap a casa. ¿Qué conseguiríem amb aixó? Dues coses fonamentals baix el punt de vista. La primera que els jugadors es llevaríen de sobre el problema de cóm invertir, qué fer, amb els vuitanta milions de pessetes que els quedaría de prima si guanyessin i després de cootitzar a Hissenda. Vaja mal de cap. I segona, amb l'equip espanyol de tornada, tambè devallaría, bastant, el nivell d'atenció per part dels mijans d'informació. Però no cregueu que la tabarra futbolera dels mijans de comunicació es lo únic que me embafa d'aquets tipus de esdeveniments. Hi ha tambè el tema de les banderetes. Per exemple, avui he baixat el mig día a Ciutat a cercar la neta de escola i m'he trobat una quantitat inmensa de balcons de Luis Salvador amb la seva banedereta. Sí, no he pogut evitar pensar amb aquella estrofa que tinc a dins el cervell sense haver.hi manera de poder recordar com hi va entrar. Aquella estrofa que diu alló de "banderita tu eres roja/banderita tu eres gualda/llevas sangre/llevas oro/en el fondo de tu alma". Si d'alguna cosa estic segur es que no ho vaig aprende a cap de les escoles a les que vaig anar. Els meus mestres passaven d'aquestes coses. I si es al Seminari, no en parlem. Ni en Serra ni en Puigros, els meus prefectes, dos poblers de ronyons closos, no hi creien massa. Ara be, no tan sols he vist banderes per Luis Salvador. A l'horabaixa, que he tornat baixar a Ciutat, n'he vistes per a tot arreu. He passat per davant d'una tenda de cotxes i, tan sols per aturarte a mirar un cotxe, ja et regalaven una bandereta. "El dia que yo me muera/si estoy lejos de mi Patria/sólo quiero que me cubran/con la bandera de España..." ¡Ah! i no parlem del fet d'anar per la carretera tan tranquil, damunt la moto, o amb el peu a la post del cotxe, i que et passi algú 'con la bandera al viento...' O que entris a un baar a prende una canya a manca d'una hora per a començar el partit, com ha estat el cas avui horabaixa mateix, i et trobis el local farcit de banderes. I es que ja ho diu aquesta altre estrofa: "coimo el vino de Jerez/o el vinillo de Rioja/son los colores que tiene/la banderita española... En poques paraules, que no es pagat un Mundial perque per uns dies la gent es pugui tirar a l'esquena el caramull de problemes que vivim. Ara, mentre duri el Mundial, sembla que ningú recordarà que estam amb un 25 per cent d'aturats. Que hi ha una crissi de collons. Que a cada día que passa, els sous son més explotats. Que els jubilats, molts, les passen magres. De la corrupció política, no en parlem... Ni que ara, en lloc de dos reis, en tindrem quatre. El que he dit. No es pagat haver d'aguantar un Mundial, i les seves consequencies, si al mancó ajuda a oblidar el dia a día. Per tant, qui no es conhorta es perque no vol. Jo em conhortarè escriguent pardalades com aquesta d'avui, acabarè de llegir un llibre que tenc en marxa i prendre la fresca a baix del porxo. ¡Ah! i cada loco, con su tema. Tambè seguirè gaudint del meu llaçet de la senyera que ja fa anys duc pensajada dins el meu cotxe. Cadasquú, s'ho manega com vol...

A ESTABUL, EL MERCAT DE LA VIAGRA

Es una broma. Aquesta quiosc existeix realment, ara, no te res a veure amb la viagra. Es un mercat de fruites. ¡Ah! ho havia oblidat, aixo no es mes que una prova.

10 MILIONS SON 10 MILIONS...

Fa uns dies llegía que el Consell de Mallorca havía "adjudicat, per 26,6 milions d'euros, la construcció dels nous accessos a Son Ferriol i l'hospital de Son Llatzer, en el segon tram del desdoblament de la carretera que enllaça el Coll den Rebassa amb l'autopista d'Inca". Una obra, ho dic clarament, que a mí, particularment, em sembla faraónica i fora de lloc. Però no es d'aixó, de si es o no oportuna aquesta obra. El que m'ha critad l'atenció es que "el presupost inicial de licitació era de 35,8 milions d'euros, però s'ha aconsseguit una rebaixa de 10 milions en la adjudicació". I aquí es a on volía anar a parar. Entre el presupost inicial i la licitació final hi ha una diferencia de, ni més ni manco, que deu milions d'euros, o el que es el mateix, més de mil cinc-cent milions de pessetes. Per tant, estam parlant de una diferencia de collons. Una diferencia, ho hem de dir, que fa sospitar. Fa sospitar que (1) els técnics del Consell es varen equivocar, i es varen equivocar de molt, perque quasi una tercera pert es molt, i, per tant, sí es així no hi sería de més que es demanessin responsabilitats. O (2) que les empreses que han guanyat la adujudicació, en lloc de posar esquerda posaran fems de Son Reus (es un dir)... Volem dir amb aixó que cal suposar que els responsables del Consell haurán intentat esbrinar el perque d'aquesta diferencia. I sí, com hem dit, els funcionaris del Consell l'han cagada, que es preguin mides. I si no es així, suposo s'hauran repassat degudament els projectes, per evitar que ens donin moix per llebre. Encara que, tambè cal dir.ho, sempre cal la posibilitat de que aquestes empreses s'hagin estimat més tirar per baix i tenir feina, que estar mans plegades. Si es així, anehorabona.

ELS AGRADA LA PASTA

Els jugadors de la selecció espanyola de fútbol s'enbutxacaran la friolera de 720.000 euros (uns 120 milions de les antigues pessetes) si es proclamen campions del mon a Brasil. Tenint en compte com estan les coses a aquest país que es diu Espanya, ens sembla una auténtica pocavergonyada. La majoría de gent està que roega claus. Tan es així que el tema s'ha tractat al Congrés dels Diputats. La diputada Laia Oritz, per exemple, va demanar a Mariano Rajoy que hi intervengui directament, però sembla que per una orella li ha entrat i per l'altra li ha sortit. Aquesta quantitat, per sí fos poc, es un vint per cent més del que ja cobraren per proclamarse campions a Sudáfrica. Tot aixó a un país amb una taxa d'atur que es la que es. Amb moltes de cases que tots els membres estan sense feina. A un moment al que els experts diuen que hi ha molts de nins que passen gana. I així i tot, ja ho veis, a els senyorets del fútbol sels pagarà el que se els pagarà per, tan sols, fer una feina ben feta, quan un metge, un mestre, un quimic, o qualsevol professional de la mena que sia, s'ha de conhortar amb el seou i aixecat dret... De tot aixó tan sols hi ha una cosa positiva. I es que quan Espanya va guanyar la Eurocopa a Austria, els pocavergonyes de jugadors tributaren al mateix pais centre europeu el vint per cent de la prima guanyada (218.000 euros) mentre que a Espanya haguessin cotitzat un 43 per cent. I el mateix va passar a Sudáfrica, amb la prima del Mundial. Àra bé, sembla que aixó se els hi ha acabat, ja que amb motiu de l'Europeu a Polonia i Ucraïna, la UEFA va presionar perque declaressin als seus pais d'origen. Ja s'ha guanyat alguna cosa... Així i tot, tambè convè deixar clar que a l'Estat sembla que aixó, aquesta prima, no li costa ni un euro. Tots els doblers de primes surten del calaix de la Federació Espanyola que, segons sembla, es una máquina de fer doblers. Tan es així que fa uns tres o quatre anys la Federació Espanyola, crec recordar, retorna al Consejo Superior de Deportes els doblers que li pertoquen, amb la condició de que reverteixin a les federacions autonómiques d'aquest esport. Per aquesta banda, poques coses li podem retreure a Villar sobre un tema que, més que res, es una questió d'imatge per part de uns jugadors que, està més que demostrar, el que més estimen es la pasta. I no precisamenyt la italiana.

UNS AUTÉNTICS PIDOLAIRES

Estic avargonyt. Ho dic ben de veres. Empegueït. Penso que tenc motius més  que sobrats. Avui mateix, llegint la premsa, quasi m'he posat vermell de indignació. Segons Gabriel Escarrer, vicepresident de Meliá, "los ciudadanos de Balears han de hacer todo lo posible para que el futuro Rey de España venga a Mallorca y siga siendo el mejor embajador turístico que podamos tener", per a llavors afagir "creo que en la medida que el pueblo mallorquín le agradezca y se aproxime y sea amable, estoy convencido que le atraeremos".
         O sía, que els hoteleres, amb Escarrer al davant, no es cansen de demanar almoina. Perque demanar almoina em sembla aquesta comedia que s'ha iniciat de la abdicació de Juan Carlos ençà. Com si els Reis, siguin els que siguin, no fossin lliures d'estiuetjar a on els surti de les bolles. I consti, que tan sols repassant el llistat de persones poc més o manco importants (o conegudes) que han visitat Marivent, soc un de els convinçuts de que, en contra del que mantenen alguns, els Reis (Juan Carlos i Sofia) sobornats o no (barco teniem) han sigut uns extraordinaris promotors per a Mallorca, però tambè soc un de els convinçuts de que els que venen ara (Felipe i Leticia) tenen dret a que no els atalabin. Aixó per una banda. I per l'altra, si el senyor Escarrer te ganes de fer la pilota, menjar el membre o el que sia al Rei (i fer el que sia a la Reina) sient "amables" i altres herbes, que ho faci. No tenc cap inconvenient, ara, als mallorquins, que ens deixi en pau.
       Però els Escarrer, i els hoteleres en general, no son els únics que fan el ridicul en aquest sentit. No son els únics en demanar almoina. Ja que aixó es, demanar almoina. Al llistat de pidolaires tambè hi hem d'afagir els politics. Tant els municipals com els autonómics. Els del Consell, de moment, son els únics que no s'han fet notar tant en aquest sentit, ara, tant Isern, com Bauzá, o la portaveu del Govern, i algún altre que em pugui haver passat per alt, fan auténtica pena. Es, senzillament, vergonyós.

JA ERA HORA

El Rei ho deixa anar. Ja era hora. Per molt de seny que es tengui, quan arriba a certa edat es millor deixarho anar. No vull entrar ara a debatre sí Monarquia o República. Ja s’ho farán els que realment ho tenguin clar. Jo el que vull es treure punta a un fet que ha agafat amb els calçons baixos a tot Deu. Començant per el president del Gobierno, amb aquest fet Mariano Rajoy ha passat a la historia. Tots els presidents de la democracia española tenen un detall al seu curriculum que els ajuda a tenir un lloc a la historia. Arias Navarro, que dubto meresqui estar al llistat de demócrata, va tenir l’honor de dir alló de “Franco, ha muerto”. A Suarez li va ajudar el “puedo prometer y prometo”, per legalitzar el partit Comunista i per el cop d’Estat del 23 de febrer. I no oblidem a Calvo Sotelo, sembla que un bon homo que va pasar amb més pena que gloria. El seu detall més significatiu podría ser la seva implicació, involuntaria, en el 23 de febrer. Després va entrar González, un homo que ha passat a la historia per la seva postura de “no però sí” respecte a l’entrada a l’OTAN. Aixó a més dels morts als que els seus compinxes intentaren fer desapareixer amb calç. I a aquest el va rellevar un tal Aznar, aquell de els peus damunt la taula a la reunió dels quatre pinxos de las Azores, i que va passar a la historia per el seu recolçament a la guerra de Irak i per les noces de la seva filla… I arribam a Zapatero, aquella guapura castellana que no va tenir collons de veure venir, o reconeixer, la crisi que venía i que encara estam patint. I de Rajoy ¿qué voleu qué diguem? Ja ho hem dit. Pasarà a la historia per innutil i covard. I tambè per anunciar que Juan Carlos s’en va a l’atur… Respecte a Juan Carlos, una pregunta ¿quina és l’auténtica rao de la seva abdicació? Ha dit que ja ho tenía previst del mes de gener ençà, però hi ha moltes coses que no em quadren. Després del gener, per exemple, encara va dir que ell sortiría com a Rey “con los pies por delante”. O sía, que moriría Rey. ¿Qué ha passat? De moment no es sap. Però ha passat. Ja es sabrà. I si ens demanam quina ha estat l’auténtica rao de la abbdicació del Rey, tambè em demano qué pasarà a partir d’ara amb el matrimoni Borbon/Grecia. Bé, m’ho demano relativament, ja que vull dir que ho tenc poc més o manco clar. Per exemple, estic per asegurar que Marivent es convertirá en la residencia quasi permanent de la Reina, mentre que el Borbón (ja ho veurem) afincat a qualsevol punt del mon aprofitarà per ampliar el seu coneixement d’alamany… Ja ho veurem,quan sigui cuït…

NOU PREGUNTES...

El passat dimecres vaig anar al Club Diario de Mallorca per escoltar a la monja argentina, Sor Lucia Caram. Tenía curiositat i, la veritat sia dita, no em va decebre. El que sí em va decebre fou el que va succeir, al marge de la conferencia en sí, al decurs de l’acte, començant per la mateixa presentació, a carrec de Miquel Borrás, responsable del Club Diario de Mallorca. I em va decebre per la senzilla raó de que, al manco baix el meu punt de vista, una de les seves obligacions era saber amb quín idioma, si castellà o català, volía parlar Sor Luciar, un fet que pot semblar intranscendent a alguns, però important baix el meu punt de vista. Si Borrás hagues pactat amb Sor Lucia el tema de l’idioma, se n’hagues adonat de que ella prefería parlar en català. Ignoro la rao, però en va donar repetides mostres al decurs de la xarla. Per tant, si Borrás hagués comprovat que la religiosa s’inclinava per el català, el lògic hauría estat que la presentación fos en català, la monja enganxa amb català, i per envant t’en vas. Però no. Borrás va dur a terme la presentación de Sor Lucia en castellà i llavors, quan aquesta havía de començar a xerrar, va demanar sí en castellà o català. La majoría li va respondre que en català i en català va començar. I ara arribam al besso d’aquest comentari. Als tres, quatre o cinq minuts de xerrar, desde les butaques una veu demanava, de forma imperiosa, que la monja parlés “en castellano, por favor…” Sor Lucia va quedar amb la cara a quadres i, després d’una segons de dubta, i uns comentaris de Borrás que intentava llevar ferró, la monja va reiniciar la xarla en castellà. I jo em demano ¿per qué les coses son així? ¿es aixó lògic? ¿No havía guanyat la opció majoritaria de que es volía la conferencia en català? ¿I si la majoría hagués dit en castellà, i als cinq minuts es sent una veu que demani “en català, si es plau…” qué hagues passat? ¿quina hagués estat la reacció de la majoría? Resposta, segur que el s’haurien menjat. En canví al del “castellano, por favor”, ningú li va contestar. Tots tragarem i pensarem “amen”. ¿per qué aixó es així? ¿per qué sempre em de dur les de perdre? ¿per qué no ens han de respectar com nosaltres els respectam a ells? En poques paraules, aixó es el que hi ha. I per acabar, permeteu que juguí amb els refranys i digui que de fora vindrán, i a casa teva et faran callar…