NOU PREGUNTES...

El passat dimecres vaig anar al Club Diario de Mallorca per escoltar a la monja argentina, Sor Lucia Caram. Tenía curiositat i, la veritat sia dita, no em va decebre. El que sí em va decebre fou el que va succeir, al marge de la conferencia en sí, al decurs de l’acte, començant per la mateixa presentació, a carrec de Miquel Borrás, responsable del Club Diario de Mallorca. I em va decebre per la senzilla raó de que, al manco baix el meu punt de vista, una de les seves obligacions era saber amb quín idioma, si castellà o català, volía parlar Sor Luciar, un fet que pot semblar intranscendent a alguns, però important baix el meu punt de vista. Si Borrás hagues pactat amb Sor Lucia el tema de l’idioma, se n’hagues adonat de que ella prefería parlar en català. Ignoro la rao, però en va donar repetides mostres al decurs de la xarla. Per tant, si Borrás hagués comprovat que la religiosa s’inclinava per el català, el lògic hauría estat que la presentación fos en català, la monja enganxa amb català, i per envant t’en vas. Però no. Borrás va dur a terme la presentación de Sor Lucia en castellà i llavors, quan aquesta havía de començar a xerrar, va demanar sí en castellà o català. La majoría li va respondre que en català i en català va començar. I ara arribam al besso d’aquest comentari. Als tres, quatre o cinq minuts de xerrar, desde les butaques una veu demanava, de forma imperiosa, que la monja parlés “en castellano, por favor…” Sor Lucia va quedar amb la cara a quadres i, després d’una segons de dubta, i uns comentaris de Borrás que intentava llevar ferró, la monja va reiniciar la xarla en castellà. I jo em demano ¿per qué les coses son així? ¿es aixó lògic? ¿No havía guanyat la opció majoritaria de que es volía la conferencia en català? ¿I si la majoría hagués dit en castellà, i als cinq minuts es sent una veu que demani “en català, si es plau…” qué hagues passat? ¿quina hagués estat la reacció de la majoría? Resposta, segur que el s’haurien menjat. En canví al del “castellano, por favor”, ningú li va contestar. Tots tragarem i pensarem “amen”. ¿per qué aixó es així? ¿per qué sempre em de dur les de perdre? ¿per qué no ens han de respectar com nosaltres els respectam a ells? En poques paraules, aixó es el que hi ha. I per acabar, permeteu que juguí amb els refranys i digui que de fora vindrán, i a casa teva et faran callar…