154, A REPARTIR ENTRE 16...

La Fiscalía ha arxivat la querella presentada per l'Assamblea de Docents, per un posible delicte de prevaricació, per els viatjes a Menorca de la consellera de (in)Cultura del Govern de les Illes Balears, Joana Maria Camps. Segons la querella, en sis mesos la consellera va viatjar a Menorca 32 vegades. La majoría eren caps de setmana, però tambè hi ha hagut cassos en que ha passat despeses d'alguna setmana sencera, al que s'ha d'afagir l'estada de vint i sis dies que hi va passar una vegada. Però la Fiscalía ha dit que no hi ha cas i punt. Fins aquí hem arribat. Però la senyora Mabel Cabrer, portaveu del PP, no vol amollar l'os i crec que per quarta vegada en el que portam d'any, ha sutgerit que els de la Assamblea i els de MES, "hauríen de demanar perdò". Feia estona que no posava damunt la taula aquesta exigencia. La darrera vegada ja fa unes setmanes... Fou quan el jutges digueren que Bauzá podía compartir la presidencia del Govern amb la titularitat d'una farmacia, opció que negaren a Aina Salom com a consellera de Sanitat amb el Pacte de Progrés. En poques paraules, que cada dos per tres, segons la senyora Cabrer, l'oposició, i tot el que es mogui fora de l'entorn del PP, ha de demanar perdò si, pel que sía, i l'organisme que sia, se els dona la rao de qualsevol contenciós. Te (ho dic en singular) més cara que esquena. Perque encara es l'hora que s'hagui sentit cap petitició de disculpes, de part de la mateixa senyora Cabrer, per els desastres, no entrarem em detalls perque no acabariem mai, duts a terme per el govern de Jaume Matas, del que la senyora Cabrer, per cert, es l'única que segueix 'viva'. Un d'ells, per exemple, i amb ell tancarem, el cas Noos, que, ha provocat que el jutge Castro hagi repartit la friolera de cent cinquanta cuatre delictes entre la tambè friolera de setze imputats, entre ells, la germana i el cunyat (els guapos) de l'actual Rei d'Espanya. El que hem dit, que la senyora Cabrer te més cara que esquena...

PELS DE PUNTA O CARN DE GALLINA...

Si a Mallorca hi ha una persona per la qual hagi sentit admiració el seu temps de polític, aquest es el que fou batle de Ciutat, Ramon Aguiló. Sempre he tingut clar que ha sigut, amb diferencia, el millor batle de Palma i si no m'han de mal interpretar, diría que tambè l'estimo, encara que tan sols sia per les moltes hores (moltes) de bon bàsquet, el millor del mon, que gracies a ell i la seva gestió, així com d'en Pep Lluis Madico i Joan Ordines, vaig poder gaudir al Palau de Son Moix. I quasi la majoría de vegades, sense perder.hi doblers. Campionat del Mon de categoría Junior, inclos... Ara, que senti admiració i estima per Ramon Aguiló no vol dir, ni molt manco, que estigui d'acord amb tot el que escriu ara, que s'ha reconvertit en un articulista de prestigi. I el darrer detall que fa no estigui d'acord amb un texte de Ramon Aguiló es refereix al que va escriure, ja fa dies, damunt la vaga de fam de Jaume Sastre. Un fet en el que es pot o no estarhi d'acord. Jo, per exemple, no hi estic d'acord. Penso que la vida es massa preciosa perque juguem amb ella d'aquesta manera. Ara bè, son decisions que s'han de respectar i les respecto. Com admiro, malgrat pugui semblar una incongruencia, la lluita, de Sastre i molta de gent, per defensar la llengüa de la destral den Bauzá i la seva colla. Donç bè, repecte a la vaga de fam de Jaume Sastre, Aguiló va escriure un article al que estirava les orelles a Joan Huguet i Tofol Soler per haver anat a veure, i fotografiarse, amb Jaume Sastre. No sè, ho ignoro, el que va escriure Aguiló sobre aquest fet, ara, aixó va provocar una carta de Joan Huguet damunt Diario de Mallorca, dirigida a Ramon Aguiló, a la que intentava posar les coses en clar. I Aguiló ha contestat. Ho feia al Diario d'ahir, i, si bè no entrarè, no ho vull fer, en les explicacions d'Aguiló, si vul fer referencia a tres retxes que ja va escriure al article originari de la polémica, que al seu dia em passaren per malla i que ara m'han posat els pels de punta. O m'han fet carn de gallina. No puc evitarho. I aixó ho diu un que tal vegada sería més feliç amb les Illes fora d'Espanya que a dins. Si ho poso de manifest es, única i exclusivament, per a dir que no m'agrada que, ni Aguiló ni ningú, ens valori de "fanáticos -nacionalistas- en plena misión de arrastrar a toda la comunidad educativa al precipicio..." I més desde el moment que tan sols empram la paraula. Al mateix article, Aguiló s'esten en opinións sobre Huguet, Soler i el mateix Antich en motiu de la seva visita a Sastre. I aquí, encara que tampoc estic d'acord amb el que diu d'ells, no hi entrarè. Ja es defenssaran ells. Ara, el que no m'agrada es que a mí, en qualitat de nacionalista, i els que penssen com jo, ens fiqui dins el sac dels fanatics. Ell (Aguiló) te un punt de vista i una postura molt respectable. I els que pensen (i actuen, sense violencia) com jo, una altra i tambè respectable. I res més.

DE NEGOCIS FORADATS I ALTRES COSES

Quan José Ramón Bauzá va accedir a la presidencia del PP, primer, i del Govern, despres, va començar a donar lliçons de tota mena. Especialment d'austeritat i neteja de gent assenyalada (sense que alguns d'ells haguin arribat a estar tocats) per la Justicia. En el primer dels apartats, (austeritat) els més afectats foren els traballadors públics, apartat aquest en el que soc tocat d'ala per part de dona. Si la memoria no em falla, crec que podríem comptar a dotzenes, sino a centenars, els traballadors de empreses públiques que feren fora i que llavors, quan la Justicia es va pronunciar, hagueren de reetmetre o indemnitzar. Va ser, tal vegada, la primera al front... Després va decidir que els funcionaris de carrera (la meva dona ho és, per cert) no poguessin seguir fent feina fins els setanta, com senyala le Llei, i els obliga a retirar.se als saixanta cinq anys. Una decisió que tambè està recorreguda i que, cas de que els jutges donin la rao als traballadors, ens podría sortir per un (altre) ull de la cara. De moment tenc entés que son uns vint els funcionaris que han recorregut aquesta decret de Bauzá. El darrer, un dels missers del Govern, i si guanyen, a més de que haurán de ser reetmesos, la sentencia tindrà efectes retroactius. El que he dit, una altra bauzanada que ens sortirà per un (altre) ull de la cara. I ara, la darrera. La publica avui DM. No se sí els altres diaris tambè. Segons el Tribunal Superior, el Govern haurà d'indemnitzar amb mig milió d'euros als apotecaris per el retard del Govern en pagar els trenta sis milions d'euros que els va arribar a deure en medicines. Un altre negoci foradat de Bauzá i la seva colla. Arribats a aquests extrems, em demano sí no sería millor que aquesta genteta, Bauzá i la seva colla, deixessin les coses tal com estan. Que passi l'any que manca perque els facin fora (aixó ho diuen els optimistes) i així no espenyarà(n) res més. Pel que fa als polítics que el seu día va apartar de la primera línia pel fet d'estar imputats, no vull dir que en el cas de que es confirmí la malifeta i siguin condemnats, no s'haguin de prende mides, ara, una cosa es aixó i una altra molt distinta el que ha sutzeit amb Jaume Font i Francesc Fiol. Sense descartar que l'historia es repeteixi amb, per exemple, Pere Rotger. Tenc l'impresió, tan sols es una impresió, que aquest homo, en Bauzá, es considera algo així com el meluc del mon. Que ell es l'unica poma sana del cistell de la política espanyola, quan em sembla que es un més amb la roba a l'estenedor. En poques paraules, i acabo amb aquestes retxes dedicades a en Botó. Em sembla que de lo únic de que pot presumir es d'ahaver dat ordre de que el quadre de Jaume Matas fos retirat de la pared de la Capella del Consolat quan es va confirmar la primera condemna. Per a tota la resta de mides, en podríem discutir molt. Però per avui ho deixarem.

NO ENTENC RES

El consell d'administracio ahir va anomenar director esportiu al meu estimat Miquel Angel Nadal. No entenc res. I no entenc res per varios motius. Primer, em demano com es posible que Nadal acepti un carrec sapiguent que (si no hi ha alguna cosa amagada) en quinze dies pot ser fora del club si aquest s'arriba a vendre. I no ho entenc perque, per molt amic que sia de Miquel Angel, i per molt que l'aprecii, no crec que sia la persona indicada per ocupar aquest carrec. Perque baix el meu punt de vista, un director esportiu ha de tenir cartera. Molta cartera, i dubto, o molt m'equivoco, que Nadal tengui, ara, aquesta cartera. Per tant, insisteixo. Ni Nadal es el director esportiu adequat a aquets moment, ni Olaizola esta capacitat per a ser l'entrenador de cap a fi de la temporada. I que no em parlin del curriculum de Nadal. Efectivament, es impresionant, pero com a jugador, no com a tencnic. En poques paraules, el que he dit. No entenc res. PD: Aquest comentari d'avui l'he escrit a la tableta, i degut a que es una mica incomode el tema dels acents, m'haureu de perdonar...

GRACIES, JAUME SASTRE

Personalment no conec a Jaume Sastre, el mestre de Sant Joan que, tenc entés, exerceix a LLucmajor. De totes maneres, fa molts d'anys que sento parlar d'ell. He seguit sempre, a través dels medis informatius, les seves accions. Amb unes hi puc estar d'acord, amb altres no. A mí, per exemple, m'arribava al cor quan es plantava devant la porta de la Feria de Abril vestit a l'ample i amb una somera. Crec recordar que Catalina Cirer va patir més de dos anys les consequencies d'aquesta endemesa. No en parlem de quan va anar a Govern Civil (crec) a pagar una multa amb calderilla. Genial. I no tan genial, però si contundent, i tambè li vaig dar tot el meu suport moral (que suposo que de poc li serveix i manco el necessita) quan es va plantar a Costa de los Pinos per emprenyar al tal Pedro Jota, el hombre de los tirantes y el corsé, per el tema de la piscina. En poques paraules, moltes de les seves actuacions eren genials. Amb altres temes no he acabat d'estari d'acord, però bono, son manco les negatives (baix el meu punt de vista) que les positives. Ara, en Jaume Sastre ens ha dat una altra lliçò de defenssa de la nostra llengüa. Aquesta llengüa que es volen carregar aquesta colla de mala gent que, baix el meu pobre punt de vista, no tenen ni puta idea del que parlen ni del que volen fer. Podríem començar per el mateix president del Govern, seguir per la desaconsellable consellera de Cultura i amb un grapat de diputats, que s'atraveix a posar en dubta, sense tenir ni puta idea, la unitat de la llengüa. Les Illes Balears i el País Valencià deuen ser les zones de l'Estat Espanyol amb més filolegs per metre quadrat... I precisament per aixó, i per el betlem que han montat a les escoles la parella que conformen l'apotecari de Marratxí i la venedora de pisos de Ciutadella, precisament per aixó, repeteteixo, Jaume Sastre les ha passades magres, molt magres, durant quaranta dies. Ara ha posat fí (afortunadament) a la seva vaga de fam. Esperem que al manco n'hagui sortit més ben plantat, si aixó es possible... El que es segur es que, una vegada recuperat, seguirà emprenyant. Ho espero i desitjo. I mentre aixó arriba, mentre arriben les noves accions d'un Jaume Sastre recuperat, jo tan sols puc dir ¡gracies, Jaume!, per tot el que has fet, o per moltes de les coses que has fet, i per moltes de les que seguirás fent. I meam quin día ens trobam, a Sant Joan, Llucmajor, Bunyola, Costitx, Palma o Alcúdia, per a fer un cafetò. Sort i enhorabona.

BANDERITA TU ERES ROJA...

Ha començat el Mundial de Fútbol. Els diaris ja en van farcits. A la televisió i la radio, quasi no es parla d'altra cosa. Estic d'uns nirvis, que no podeu imaginar. Per si aixó de la premsa, radio i televisió que he comentat no fos suficient, llavors tan sols em mancava anar a Google i que et vengui la página amb la paraula Google formada a força de banderetes i amb una piloteta que va botant de lletra a lletra. Es difícil, molt difícil, que puguis mantenir-te al marge de l'esdeveniment. Per a molt que passis. Jo ho entenc. Son majoría, inmensa majoría, els que no entenen que un pugui passar de Messi, Ronaldo, Piqué, Xavi, Casillas o 'aquella' que els adora. Els que estem amb aquesta situació som uns rarets. Ho reconeixo. I més raret haig de semblar jo mateix si, fins i tot, ja paso del Mundial de bàsquet. Estic farcit de pilota. D'aquestes coses, en vull saber el mínim. I el que jo vulgui saber, ja ho anirè a cercar. Per favor, estic fins als d'allons que em donin Mundial de fútbol per a berenar, dinar o sopar. I llavors, per si fos poc, aguantar les converses de sa taverna. Per favor, jo tan sols demano que em deixin triar a mí. No m'agobieu. M'estau agobiant. Ara, mentre escric aquestes rexes a la terrassa, no podeu imaginar lo be que em sento de sols pensar en les posibilitats que hi ha que l'equip d'Espanya perdi el seu primer partit. Sí, el que ha començat fa mija hora, front a Holanda. I lo be que em sentiría si es perdés el segon, el tercer i els que facin falta perque tornin aviat cap a casa. ¿Qué conseguiríem amb aixó? Dues coses fonamentals baix el punt de vista. La primera que els jugadors es llevaríen de sobre el problema de cóm invertir, qué fer, amb els vuitanta milions de pessetes que els quedaría de prima si guanyessin i després de cootitzar a Hissenda. Vaja mal de cap. I segona, amb l'equip espanyol de tornada, tambè devallaría, bastant, el nivell d'atenció per part dels mijans d'informació. Però no cregueu que la tabarra futbolera dels mijans de comunicació es lo únic que me embafa d'aquets tipus de esdeveniments. Hi ha tambè el tema de les banderetes. Per exemple, avui he baixat el mig día a Ciutat a cercar la neta de escola i m'he trobat una quantitat inmensa de balcons de Luis Salvador amb la seva banedereta. Sí, no he pogut evitar pensar amb aquella estrofa que tinc a dins el cervell sense haver.hi manera de poder recordar com hi va entrar. Aquella estrofa que diu alló de "banderita tu eres roja/banderita tu eres gualda/llevas sangre/llevas oro/en el fondo de tu alma". Si d'alguna cosa estic segur es que no ho vaig aprende a cap de les escoles a les que vaig anar. Els meus mestres passaven d'aquestes coses. I si es al Seminari, no en parlem. Ni en Serra ni en Puigros, els meus prefectes, dos poblers de ronyons closos, no hi creien massa. Ara be, no tan sols he vist banderes per Luis Salvador. A l'horabaixa, que he tornat baixar a Ciutat, n'he vistes per a tot arreu. He passat per davant d'una tenda de cotxes i, tan sols per aturarte a mirar un cotxe, ja et regalaven una bandereta. "El dia que yo me muera/si estoy lejos de mi Patria/sólo quiero que me cubran/con la bandera de España..." ¡Ah! i no parlem del fet d'anar per la carretera tan tranquil, damunt la moto, o amb el peu a la post del cotxe, i que et passi algú 'con la bandera al viento...' O que entris a un baar a prende una canya a manca d'una hora per a començar el partit, com ha estat el cas avui horabaixa mateix, i et trobis el local farcit de banderes. I es que ja ho diu aquesta altre estrofa: "coimo el vino de Jerez/o el vinillo de Rioja/son los colores que tiene/la banderita española... En poques paraules, que no es pagat un Mundial perque per uns dies la gent es pugui tirar a l'esquena el caramull de problemes que vivim. Ara, mentre duri el Mundial, sembla que ningú recordarà que estam amb un 25 per cent d'aturats. Que hi ha una crissi de collons. Que a cada día que passa, els sous son més explotats. Que els jubilats, molts, les passen magres. De la corrupció política, no en parlem... Ni que ara, en lloc de dos reis, en tindrem quatre. El que he dit. No es pagat haver d'aguantar un Mundial, i les seves consequencies, si al mancó ajuda a oblidar el dia a día. Per tant, qui no es conhorta es perque no vol. Jo em conhortarè escriguent pardalades com aquesta d'avui, acabarè de llegir un llibre que tenc en marxa i prendre la fresca a baix del porxo. ¡Ah! i cada loco, con su tema. Tambè seguirè gaudint del meu llaçet de la senyera que ja fa anys duc pensajada dins el meu cotxe. Cadasquú, s'ho manega com vol...

A ESTABUL, EL MERCAT DE LA VIAGRA

Es una broma. Aquesta quiosc existeix realment, ara, no te res a veure amb la viagra. Es un mercat de fruites. ¡Ah! ho havia oblidat, aixo no es mes que una prova.