154, A REPARTIR ENTRE 16...

La Fiscalía ha arxivat la querella presentada per l'Assamblea de Docents, per un posible delicte de prevaricació, per els viatjes a Menorca de la consellera de (in)Cultura del Govern de les Illes Balears, Joana Maria Camps. Segons la querella, en sis mesos la consellera va viatjar a Menorca 32 vegades. La majoría eren caps de setmana, però tambè hi ha hagut cassos en que ha passat despeses d'alguna setmana sencera, al que s'ha d'afagir l'estada de vint i sis dies que hi va passar una vegada. Però la Fiscalía ha dit que no hi ha cas i punt. Fins aquí hem arribat. Però la senyora Mabel Cabrer, portaveu del PP, no vol amollar l'os i crec que per quarta vegada en el que portam d'any, ha sutgerit que els de la Assamblea i els de MES, "hauríen de demanar perdò". Feia estona que no posava damunt la taula aquesta exigencia. La darrera vegada ja fa unes setmanes... Fou quan el jutges digueren que Bauzá podía compartir la presidencia del Govern amb la titularitat d'una farmacia, opció que negaren a Aina Salom com a consellera de Sanitat amb el Pacte de Progrés. En poques paraules, que cada dos per tres, segons la senyora Cabrer, l'oposició, i tot el que es mogui fora de l'entorn del PP, ha de demanar perdò si, pel que sía, i l'organisme que sia, se els dona la rao de qualsevol contenciós. Te (ho dic en singular) més cara que esquena. Perque encara es l'hora que s'hagui sentit cap petitició de disculpes, de part de la mateixa senyora Cabrer, per els desastres, no entrarem em detalls perque no acabariem mai, duts a terme per el govern de Jaume Matas, del que la senyora Cabrer, per cert, es l'única que segueix 'viva'. Un d'ells, per exemple, i amb ell tancarem, el cas Noos, que, ha provocat que el jutge Castro hagi repartit la friolera de cent cinquanta cuatre delictes entre la tambè friolera de setze imputats, entre ells, la germana i el cunyat (els guapos) de l'actual Rei d'Espanya. El que hem dit, que la senyora Cabrer te més cara que esquena...

PELS DE PUNTA O CARN DE GALLINA...

Si a Mallorca hi ha una persona per la qual hagi sentit admiració el seu temps de polític, aquest es el que fou batle de Ciutat, Ramon Aguiló. Sempre he tingut clar que ha sigut, amb diferencia, el millor batle de Palma i si no m'han de mal interpretar, diría que tambè l'estimo, encara que tan sols sia per les moltes hores (moltes) de bon bàsquet, el millor del mon, que gracies a ell i la seva gestió, així com d'en Pep Lluis Madico i Joan Ordines, vaig poder gaudir al Palau de Son Moix. I quasi la majoría de vegades, sense perder.hi doblers. Campionat del Mon de categoría Junior, inclos... Ara, que senti admiració i estima per Ramon Aguiló no vol dir, ni molt manco, que estigui d'acord amb tot el que escriu ara, que s'ha reconvertit en un articulista de prestigi. I el darrer detall que fa no estigui d'acord amb un texte de Ramon Aguiló es refereix al que va escriure, ja fa dies, damunt la vaga de fam de Jaume Sastre. Un fet en el que es pot o no estarhi d'acord. Jo, per exemple, no hi estic d'acord. Penso que la vida es massa preciosa perque juguem amb ella d'aquesta manera. Ara bè, son decisions que s'han de respectar i les respecto. Com admiro, malgrat pugui semblar una incongruencia, la lluita, de Sastre i molta de gent, per defensar la llengüa de la destral den Bauzá i la seva colla. Donç bè, repecte a la vaga de fam de Jaume Sastre, Aguiló va escriure un article al que estirava les orelles a Joan Huguet i Tofol Soler per haver anat a veure, i fotografiarse, amb Jaume Sastre. No sè, ho ignoro, el que va escriure Aguiló sobre aquest fet, ara, aixó va provocar una carta de Joan Huguet damunt Diario de Mallorca, dirigida a Ramon Aguiló, a la que intentava posar les coses en clar. I Aguiló ha contestat. Ho feia al Diario d'ahir, i, si bè no entrarè, no ho vull fer, en les explicacions d'Aguiló, si vul fer referencia a tres retxes que ja va escriure al article originari de la polémica, que al seu dia em passaren per malla i que ara m'han posat els pels de punta. O m'han fet carn de gallina. No puc evitarho. I aixó ho diu un que tal vegada sería més feliç amb les Illes fora d'Espanya que a dins. Si ho poso de manifest es, única i exclusivament, per a dir que no m'agrada que, ni Aguiló ni ningú, ens valori de "fanáticos -nacionalistas- en plena misión de arrastrar a toda la comunidad educativa al precipicio..." I més desde el moment que tan sols empram la paraula. Al mateix article, Aguiló s'esten en opinións sobre Huguet, Soler i el mateix Antich en motiu de la seva visita a Sastre. I aquí, encara que tampoc estic d'acord amb el que diu d'ells, no hi entrarè. Ja es defenssaran ells. Ara, el que no m'agrada es que a mí, en qualitat de nacionalista, i els que penssen com jo, ens fiqui dins el sac dels fanatics. Ell (Aguiló) te un punt de vista i una postura molt respectable. I els que pensen (i actuen, sense violencia) com jo, una altra i tambè respectable. I res més.

DE NEGOCIS FORADATS I ALTRES COSES

Quan José Ramón Bauzá va accedir a la presidencia del PP, primer, i del Govern, despres, va començar a donar lliçons de tota mena. Especialment d'austeritat i neteja de gent assenyalada (sense que alguns d'ells haguin arribat a estar tocats) per la Justicia. En el primer dels apartats, (austeritat) els més afectats foren els traballadors públics, apartat aquest en el que soc tocat d'ala per part de dona. Si la memoria no em falla, crec que podríem comptar a dotzenes, sino a centenars, els traballadors de empreses públiques que feren fora i que llavors, quan la Justicia es va pronunciar, hagueren de reetmetre o indemnitzar. Va ser, tal vegada, la primera al front... Després va decidir que els funcionaris de carrera (la meva dona ho és, per cert) no poguessin seguir fent feina fins els setanta, com senyala le Llei, i els obliga a retirar.se als saixanta cinq anys. Una decisió que tambè està recorreguda i que, cas de que els jutges donin la rao als traballadors, ens podría sortir per un (altre) ull de la cara. De moment tenc entés que son uns vint els funcionaris que han recorregut aquesta decret de Bauzá. El darrer, un dels missers del Govern, i si guanyen, a més de que haurán de ser reetmesos, la sentencia tindrà efectes retroactius. El que he dit, una altra bauzanada que ens sortirà per un (altre) ull de la cara. I ara, la darrera. La publica avui DM. No se sí els altres diaris tambè. Segons el Tribunal Superior, el Govern haurà d'indemnitzar amb mig milió d'euros als apotecaris per el retard del Govern en pagar els trenta sis milions d'euros que els va arribar a deure en medicines. Un altre negoci foradat de Bauzá i la seva colla. Arribats a aquests extrems, em demano sí no sería millor que aquesta genteta, Bauzá i la seva colla, deixessin les coses tal com estan. Que passi l'any que manca perque els facin fora (aixó ho diuen els optimistes) i així no espenyarà(n) res més. Pel que fa als polítics que el seu día va apartar de la primera línia pel fet d'estar imputats, no vull dir que en el cas de que es confirmí la malifeta i siguin condemnats, no s'haguin de prende mides, ara, una cosa es aixó i una altra molt distinta el que ha sutzeit amb Jaume Font i Francesc Fiol. Sense descartar que l'historia es repeteixi amb, per exemple, Pere Rotger. Tenc l'impresió, tan sols es una impresió, que aquest homo, en Bauzá, es considera algo així com el meluc del mon. Que ell es l'unica poma sana del cistell de la política espanyola, quan em sembla que es un més amb la roba a l'estenedor. En poques paraules, i acabo amb aquestes retxes dedicades a en Botó. Em sembla que de lo únic de que pot presumir es d'ahaver dat ordre de que el quadre de Jaume Matas fos retirat de la pared de la Capella del Consolat quan es va confirmar la primera condemna. Per a tota la resta de mides, en podríem discutir molt. Però per avui ho deixarem.

NO ENTENC RES

El consell d'administracio ahir va anomenar director esportiu al meu estimat Miquel Angel Nadal. No entenc res. I no entenc res per varios motius. Primer, em demano com es posible que Nadal acepti un carrec sapiguent que (si no hi ha alguna cosa amagada) en quinze dies pot ser fora del club si aquest s'arriba a vendre. I no ho entenc perque, per molt amic que sia de Miquel Angel, i per molt que l'aprecii, no crec que sia la persona indicada per ocupar aquest carrec. Perque baix el meu punt de vista, un director esportiu ha de tenir cartera. Molta cartera, i dubto, o molt m'equivoco, que Nadal tengui, ara, aquesta cartera. Per tant, insisteixo. Ni Nadal es el director esportiu adequat a aquets moment, ni Olaizola esta capacitat per a ser l'entrenador de cap a fi de la temporada. I que no em parlin del curriculum de Nadal. Efectivament, es impresionant, pero com a jugador, no com a tencnic. En poques paraules, el que he dit. No entenc res. PD: Aquest comentari d'avui l'he escrit a la tableta, i degut a que es una mica incomode el tema dels acents, m'haureu de perdonar...

GRACIES, JAUME SASTRE

Personalment no conec a Jaume Sastre, el mestre de Sant Joan que, tenc entés, exerceix a LLucmajor. De totes maneres, fa molts d'anys que sento parlar d'ell. He seguit sempre, a través dels medis informatius, les seves accions. Amb unes hi puc estar d'acord, amb altres no. A mí, per exemple, m'arribava al cor quan es plantava devant la porta de la Feria de Abril vestit a l'ample i amb una somera. Crec recordar que Catalina Cirer va patir més de dos anys les consequencies d'aquesta endemesa. No en parlem de quan va anar a Govern Civil (crec) a pagar una multa amb calderilla. Genial. I no tan genial, però si contundent, i tambè li vaig dar tot el meu suport moral (que suposo que de poc li serveix i manco el necessita) quan es va plantar a Costa de los Pinos per emprenyar al tal Pedro Jota, el hombre de los tirantes y el corsé, per el tema de la piscina. En poques paraules, moltes de les seves actuacions eren genials. Amb altres temes no he acabat d'estari d'acord, però bono, son manco les negatives (baix el meu punt de vista) que les positives. Ara, en Jaume Sastre ens ha dat una altra lliçò de defenssa de la nostra llengüa. Aquesta llengüa que es volen carregar aquesta colla de mala gent que, baix el meu pobre punt de vista, no tenen ni puta idea del que parlen ni del que volen fer. Podríem començar per el mateix president del Govern, seguir per la desaconsellable consellera de Cultura i amb un grapat de diputats, que s'atraveix a posar en dubta, sense tenir ni puta idea, la unitat de la llengüa. Les Illes Balears i el País Valencià deuen ser les zones de l'Estat Espanyol amb més filolegs per metre quadrat... I precisament per aixó, i per el betlem que han montat a les escoles la parella que conformen l'apotecari de Marratxí i la venedora de pisos de Ciutadella, precisament per aixó, repeteteixo, Jaume Sastre les ha passades magres, molt magres, durant quaranta dies. Ara ha posat fí (afortunadament) a la seva vaga de fam. Esperem que al manco n'hagui sortit més ben plantat, si aixó es possible... El que es segur es que, una vegada recuperat, seguirà emprenyant. Ho espero i desitjo. I mentre aixó arriba, mentre arriben les noves accions d'un Jaume Sastre recuperat, jo tan sols puc dir ¡gracies, Jaume!, per tot el que has fet, o per moltes de les coses que has fet, i per moltes de les que seguirás fent. I meam quin día ens trobam, a Sant Joan, Llucmajor, Bunyola, Costitx, Palma o Alcúdia, per a fer un cafetò. Sort i enhorabona.

BANDERITA TU ERES ROJA...

Ha començat el Mundial de Fútbol. Els diaris ja en van farcits. A la televisió i la radio, quasi no es parla d'altra cosa. Estic d'uns nirvis, que no podeu imaginar. Per si aixó de la premsa, radio i televisió que he comentat no fos suficient, llavors tan sols em mancava anar a Google i que et vengui la página amb la paraula Google formada a força de banderetes i amb una piloteta que va botant de lletra a lletra. Es difícil, molt difícil, que puguis mantenir-te al marge de l'esdeveniment. Per a molt que passis. Jo ho entenc. Son majoría, inmensa majoría, els que no entenen que un pugui passar de Messi, Ronaldo, Piqué, Xavi, Casillas o 'aquella' que els adora. Els que estem amb aquesta situació som uns rarets. Ho reconeixo. I més raret haig de semblar jo mateix si, fins i tot, ja paso del Mundial de bàsquet. Estic farcit de pilota. D'aquestes coses, en vull saber el mínim. I el que jo vulgui saber, ja ho anirè a cercar. Per favor, estic fins als d'allons que em donin Mundial de fútbol per a berenar, dinar o sopar. I llavors, per si fos poc, aguantar les converses de sa taverna. Per favor, jo tan sols demano que em deixin triar a mí. No m'agobieu. M'estau agobiant. Ara, mentre escric aquestes rexes a la terrassa, no podeu imaginar lo be que em sento de sols pensar en les posibilitats que hi ha que l'equip d'Espanya perdi el seu primer partit. Sí, el que ha començat fa mija hora, front a Holanda. I lo be que em sentiría si es perdés el segon, el tercer i els que facin falta perque tornin aviat cap a casa. ¿Qué conseguiríem amb aixó? Dues coses fonamentals baix el punt de vista. La primera que els jugadors es llevaríen de sobre el problema de cóm invertir, qué fer, amb els vuitanta milions de pessetes que els quedaría de prima si guanyessin i després de cootitzar a Hissenda. Vaja mal de cap. I segona, amb l'equip espanyol de tornada, tambè devallaría, bastant, el nivell d'atenció per part dels mijans d'informació. Però no cregueu que la tabarra futbolera dels mijans de comunicació es lo únic que me embafa d'aquets tipus de esdeveniments. Hi ha tambè el tema de les banderetes. Per exemple, avui he baixat el mig día a Ciutat a cercar la neta de escola i m'he trobat una quantitat inmensa de balcons de Luis Salvador amb la seva banedereta. Sí, no he pogut evitar pensar amb aquella estrofa que tinc a dins el cervell sense haver.hi manera de poder recordar com hi va entrar. Aquella estrofa que diu alló de "banderita tu eres roja/banderita tu eres gualda/llevas sangre/llevas oro/en el fondo de tu alma". Si d'alguna cosa estic segur es que no ho vaig aprende a cap de les escoles a les que vaig anar. Els meus mestres passaven d'aquestes coses. I si es al Seminari, no en parlem. Ni en Serra ni en Puigros, els meus prefectes, dos poblers de ronyons closos, no hi creien massa. Ara be, no tan sols he vist banderes per Luis Salvador. A l'horabaixa, que he tornat baixar a Ciutat, n'he vistes per a tot arreu. He passat per davant d'una tenda de cotxes i, tan sols per aturarte a mirar un cotxe, ja et regalaven una bandereta. "El dia que yo me muera/si estoy lejos de mi Patria/sólo quiero que me cubran/con la bandera de España..." ¡Ah! i no parlem del fet d'anar per la carretera tan tranquil, damunt la moto, o amb el peu a la post del cotxe, i que et passi algú 'con la bandera al viento...' O que entris a un baar a prende una canya a manca d'una hora per a començar el partit, com ha estat el cas avui horabaixa mateix, i et trobis el local farcit de banderes. I es que ja ho diu aquesta altre estrofa: "coimo el vino de Jerez/o el vinillo de Rioja/son los colores que tiene/la banderita española... En poques paraules, que no es pagat un Mundial perque per uns dies la gent es pugui tirar a l'esquena el caramull de problemes que vivim. Ara, mentre duri el Mundial, sembla que ningú recordarà que estam amb un 25 per cent d'aturats. Que hi ha una crissi de collons. Que a cada día que passa, els sous son més explotats. Que els jubilats, molts, les passen magres. De la corrupció política, no en parlem... Ni que ara, en lloc de dos reis, en tindrem quatre. El que he dit. No es pagat haver d'aguantar un Mundial, i les seves consequencies, si al mancó ajuda a oblidar el dia a día. Per tant, qui no es conhorta es perque no vol. Jo em conhortarè escriguent pardalades com aquesta d'avui, acabarè de llegir un llibre que tenc en marxa i prendre la fresca a baix del porxo. ¡Ah! i cada loco, con su tema. Tambè seguirè gaudint del meu llaçet de la senyera que ja fa anys duc pensajada dins el meu cotxe. Cadasquú, s'ho manega com vol...

A ESTABUL, EL MERCAT DE LA VIAGRA

Es una broma. Aquesta quiosc existeix realment, ara, no te res a veure amb la viagra. Es un mercat de fruites. ¡Ah! ho havia oblidat, aixo no es mes que una prova.

10 MILIONS SON 10 MILIONS...

Fa uns dies llegía que el Consell de Mallorca havía "adjudicat, per 26,6 milions d'euros, la construcció dels nous accessos a Son Ferriol i l'hospital de Son Llatzer, en el segon tram del desdoblament de la carretera que enllaça el Coll den Rebassa amb l'autopista d'Inca". Una obra, ho dic clarament, que a mí, particularment, em sembla faraónica i fora de lloc. Però no es d'aixó, de si es o no oportuna aquesta obra. El que m'ha critad l'atenció es que "el presupost inicial de licitació era de 35,8 milions d'euros, però s'ha aconsseguit una rebaixa de 10 milions en la adjudicació". I aquí es a on volía anar a parar. Entre el presupost inicial i la licitació final hi ha una diferencia de, ni més ni manco, que deu milions d'euros, o el que es el mateix, més de mil cinc-cent milions de pessetes. Per tant, estam parlant de una diferencia de collons. Una diferencia, ho hem de dir, que fa sospitar. Fa sospitar que (1) els técnics del Consell es varen equivocar, i es varen equivocar de molt, perque quasi una tercera pert es molt, i, per tant, sí es així no hi sería de més que es demanessin responsabilitats. O (2) que les empreses que han guanyat la adujudicació, en lloc de posar esquerda posaran fems de Son Reus (es un dir)... Volem dir amb aixó que cal suposar que els responsables del Consell haurán intentat esbrinar el perque d'aquesta diferencia. I sí, com hem dit, els funcionaris del Consell l'han cagada, que es preguin mides. I si no es així, suposo s'hauran repassat degudament els projectes, per evitar que ens donin moix per llebre. Encara que, tambè cal dir.ho, sempre cal la posibilitat de que aquestes empreses s'hagin estimat més tirar per baix i tenir feina, que estar mans plegades. Si es així, anehorabona.

ELS AGRADA LA PASTA

Els jugadors de la selecció espanyola de fútbol s'enbutxacaran la friolera de 720.000 euros (uns 120 milions de les antigues pessetes) si es proclamen campions del mon a Brasil. Tenint en compte com estan les coses a aquest país que es diu Espanya, ens sembla una auténtica pocavergonyada. La majoría de gent està que roega claus. Tan es així que el tema s'ha tractat al Congrés dels Diputats. La diputada Laia Oritz, per exemple, va demanar a Mariano Rajoy que hi intervengui directament, però sembla que per una orella li ha entrat i per l'altra li ha sortit. Aquesta quantitat, per sí fos poc, es un vint per cent més del que ja cobraren per proclamarse campions a Sudáfrica. Tot aixó a un país amb una taxa d'atur que es la que es. Amb moltes de cases que tots els membres estan sense feina. A un moment al que els experts diuen que hi ha molts de nins que passen gana. I així i tot, ja ho veis, a els senyorets del fútbol sels pagarà el que se els pagarà per, tan sols, fer una feina ben feta, quan un metge, un mestre, un quimic, o qualsevol professional de la mena que sia, s'ha de conhortar amb el seou i aixecat dret... De tot aixó tan sols hi ha una cosa positiva. I es que quan Espanya va guanyar la Eurocopa a Austria, els pocavergonyes de jugadors tributaren al mateix pais centre europeu el vint per cent de la prima guanyada (218.000 euros) mentre que a Espanya haguessin cotitzat un 43 per cent. I el mateix va passar a Sudáfrica, amb la prima del Mundial. Àra bé, sembla que aixó se els hi ha acabat, ja que amb motiu de l'Europeu a Polonia i Ucraïna, la UEFA va presionar perque declaressin als seus pais d'origen. Ja s'ha guanyat alguna cosa... Així i tot, tambè convè deixar clar que a l'Estat sembla que aixó, aquesta prima, no li costa ni un euro. Tots els doblers de primes surten del calaix de la Federació Espanyola que, segons sembla, es una máquina de fer doblers. Tan es així que fa uns tres o quatre anys la Federació Espanyola, crec recordar, retorna al Consejo Superior de Deportes els doblers que li pertoquen, amb la condició de que reverteixin a les federacions autonómiques d'aquest esport. Per aquesta banda, poques coses li podem retreure a Villar sobre un tema que, més que res, es una questió d'imatge per part de uns jugadors que, està més que demostrar, el que més estimen es la pasta. I no precisamenyt la italiana.

UNS AUTÉNTICS PIDOLAIRES

Estic avargonyt. Ho dic ben de veres. Empegueït. Penso que tenc motius més  que sobrats. Avui mateix, llegint la premsa, quasi m'he posat vermell de indignació. Segons Gabriel Escarrer, vicepresident de Meliá, "los ciudadanos de Balears han de hacer todo lo posible para que el futuro Rey de España venga a Mallorca y siga siendo el mejor embajador turístico que podamos tener", per a llavors afagir "creo que en la medida que el pueblo mallorquín le agradezca y se aproxime y sea amable, estoy convencido que le atraeremos".
         O sía, que els hoteleres, amb Escarrer al davant, no es cansen de demanar almoina. Perque demanar almoina em sembla aquesta comedia que s'ha iniciat de la abdicació de Juan Carlos ençà. Com si els Reis, siguin els que siguin, no fossin lliures d'estiuetjar a on els surti de les bolles. I consti, que tan sols repassant el llistat de persones poc més o manco importants (o conegudes) que han visitat Marivent, soc un de els convinçuts de que, en contra del que mantenen alguns, els Reis (Juan Carlos i Sofia) sobornats o no (barco teniem) han sigut uns extraordinaris promotors per a Mallorca, però tambè soc un de els convinçuts de que els que venen ara (Felipe i Leticia) tenen dret a que no els atalabin. Aixó per una banda. I per l'altra, si el senyor Escarrer te ganes de fer la pilota, menjar el membre o el que sia al Rei (i fer el que sia a la Reina) sient "amables" i altres herbes, que ho faci. No tenc cap inconvenient, ara, als mallorquins, que ens deixi en pau.
       Però els Escarrer, i els hoteleres en general, no son els únics que fan el ridicul en aquest sentit. No son els únics en demanar almoina. Ja que aixó es, demanar almoina. Al llistat de pidolaires tambè hi hem d'afagir els politics. Tant els municipals com els autonómics. Els del Consell, de moment, son els únics que no s'han fet notar tant en aquest sentit, ara, tant Isern, com Bauzá, o la portaveu del Govern, i algún altre que em pugui haver passat per alt, fan auténtica pena. Es, senzillament, vergonyós.

JA ERA HORA

El Rei ho deixa anar. Ja era hora. Per molt de seny que es tengui, quan arriba a certa edat es millor deixarho anar. No vull entrar ara a debatre sí Monarquia o República. Ja s’ho farán els que realment ho tenguin clar. Jo el que vull es treure punta a un fet que ha agafat amb els calçons baixos a tot Deu. Començant per el president del Gobierno, amb aquest fet Mariano Rajoy ha passat a la historia. Tots els presidents de la democracia española tenen un detall al seu curriculum que els ajuda a tenir un lloc a la historia. Arias Navarro, que dubto meresqui estar al llistat de demócrata, va tenir l’honor de dir alló de “Franco, ha muerto”. A Suarez li va ajudar el “puedo prometer y prometo”, per legalitzar el partit Comunista i per el cop d’Estat del 23 de febrer. I no oblidem a Calvo Sotelo, sembla que un bon homo que va pasar amb més pena que gloria. El seu detall més significatiu podría ser la seva implicació, involuntaria, en el 23 de febrer. Després va entrar González, un homo que ha passat a la historia per la seva postura de “no però sí” respecte a l’entrada a l’OTAN. Aixó a més dels morts als que els seus compinxes intentaren fer desapareixer amb calç. I a aquest el va rellevar un tal Aznar, aquell de els peus damunt la taula a la reunió dels quatre pinxos de las Azores, i que va passar a la historia per el seu recolçament a la guerra de Irak i per les noces de la seva filla… I arribam a Zapatero, aquella guapura castellana que no va tenir collons de veure venir, o reconeixer, la crisi que venía i que encara estam patint. I de Rajoy ¿qué voleu qué diguem? Ja ho hem dit. Pasarà a la historia per innutil i covard. I tambè per anunciar que Juan Carlos s’en va a l’atur… Respecte a Juan Carlos, una pregunta ¿quina és l’auténtica rao de la seva abdicació? Ha dit que ja ho tenía previst del mes de gener ençà, però hi ha moltes coses que no em quadren. Després del gener, per exemple, encara va dir que ell sortiría com a Rey “con los pies por delante”. O sía, que moriría Rey. ¿Qué ha passat? De moment no es sap. Però ha passat. Ja es sabrà. I si ens demanam quina ha estat l’auténtica rao de la abbdicació del Rey, tambè em demano qué pasarà a partir d’ara amb el matrimoni Borbon/Grecia. Bé, m’ho demano relativament, ja que vull dir que ho tenc poc més o manco clar. Per exemple, estic per asegurar que Marivent es convertirá en la residencia quasi permanent de la Reina, mentre que el Borbón (ja ho veurem) afincat a qualsevol punt del mon aprofitarà per ampliar el seu coneixement d’alamany… Ja ho veurem,quan sigui cuït…

NOU PREGUNTES...

El passat dimecres vaig anar al Club Diario de Mallorca per escoltar a la monja argentina, Sor Lucia Caram. Tenía curiositat i, la veritat sia dita, no em va decebre. El que sí em va decebre fou el que va succeir, al marge de la conferencia en sí, al decurs de l’acte, començant per la mateixa presentació, a carrec de Miquel Borrás, responsable del Club Diario de Mallorca. I em va decebre per la senzilla raó de que, al manco baix el meu punt de vista, una de les seves obligacions era saber amb quín idioma, si castellà o català, volía parlar Sor Luciar, un fet que pot semblar intranscendent a alguns, però important baix el meu punt de vista. Si Borrás hagues pactat amb Sor Lucia el tema de l’idioma, se n’hagues adonat de que ella prefería parlar en català. Ignoro la rao, però en va donar repetides mostres al decurs de la xarla. Per tant, si Borrás hagués comprovat que la religiosa s’inclinava per el català, el lògic hauría estat que la presentación fos en català, la monja enganxa amb català, i per envant t’en vas. Però no. Borrás va dur a terme la presentación de Sor Lucia en castellà i llavors, quan aquesta havía de començar a xerrar, va demanar sí en castellà o català. La majoría li va respondre que en català i en català va començar. I ara arribam al besso d’aquest comentari. Als tres, quatre o cinq minuts de xerrar, desde les butaques una veu demanava, de forma imperiosa, que la monja parlés “en castellano, por favor…” Sor Lucia va quedar amb la cara a quadres i, després d’una segons de dubta, i uns comentaris de Borrás que intentava llevar ferró, la monja va reiniciar la xarla en castellà. I jo em demano ¿per qué les coses son així? ¿es aixó lògic? ¿No havía guanyat la opció majoritaria de que es volía la conferencia en català? ¿I si la majoría hagués dit en castellà, i als cinq minuts es sent una veu que demani “en català, si es plau…” qué hagues passat? ¿quina hagués estat la reacció de la majoría? Resposta, segur que el s’haurien menjat. En canví al del “castellano, por favor”, ningú li va contestar. Tots tragarem i pensarem “amen”. ¿per qué aixó es així? ¿per qué sempre em de dur les de perdre? ¿per qué no ens han de respectar com nosaltres els respectam a ells? En poques paraules, aixó es el que hi ha. I per acabar, permeteu que juguí amb els refranys i digui que de fora vindrán, i a casa teva et faran callar…